L’evolució dels verbs incoatius del català des del segle XIII fins al segle XVI

Abstract

En aquest treball, analitzem la subclasse de verbs incoatius del català, pertanyent a la tercera conjugació, aplicant el concepte d’exaptació (Lass 1990), que serveix per a explicar canvis que consisteixen en la reutilització de material morfològic no funcional: en els verbs incoatius, el procés d’exaptació consisteix en el reciclatge d’un afix lèxic com a increment del radical quan perd el valor semàntic inicial de ‘canvi d’estat’ i queda relegat a certs verbs de la tercera conjugació. Aquesta reutilització funcional comporta l’aparició d’una subclasse de verbs dins de la tercera conjugació que, a causa de la seua estabilitat, ha esdevingut el model flexiu majoritari d’aquesta conjugació. Partint d’aquesta interpretació, mostrem, amb dades d’un corpus d’obres del segle XIII al XVI, que el model incoatiu ja és majoritari des dels primers documents de l’idioma i que no hi ha migració significativa de verbs del patró pur a l’incoatiu durant el període estudiat.