The painting by Frédéric Loewe-Marchand, The soul of Myrra (Madrid, Galería Nicolás Cortés), exhibited in Rome in 2021, in the context of the exhibition on Inferno, curated by Jean Clair for the Scuderie del Quirinale, is a wonderful example, vurtually unknown prior to the roman exhibition to the general public, of the interest of French Academic pianters towards Dante’s Comedy. The beutiful frontale nude depicted by Loewe Marchand, though, is also n explicit reaction to Dore’s Myrra, becoming, in this way, a painting which trscend the academic to involve the french art tradition of the XIX century, from Delacroix to Rodin.

Blake, apassionat per Dante des de 1780, va dedicar els últims mesos de la seva vida (1827) a una sèrie d'il·lustracions de la Comèdia, treballant en particular en l'Infern, al qual va dedicar la major part dels seus gravats, alguns dels quals van quedar inconclusos. L'artista va barrejar sensacions i terror, emoció i passió, però també diversió i ironia, revelant-se molt còmplice dels presumptes pecadors, als qui ell, com a poeta, preferia definir com a "transgressors".

Si be les icones femenines no son escasses ni marginals en la Divina Comedia de Dante, sent Francesca i Beatrice el centre de la historia, altres dones de la Comedia justifiquen la seva presencia com a figures que promulguen i permeten transicions, pero no necessariament canvien: Pia en el Purgatori , Cant V, i la seva suplica a Dante perque sigui recordada entre els vius; Lucia portant a Dante adormit fins al llindar del purgatori (Cant IX); o Matilda esperant a Dante a la vora del riu Leteu en el Purgatori (Cant XXIX). La liminalitat, concebuda no sols com un espai intermedi, fisic i emocional, es tambe un estat d'intercessio, de anagnorisi i de renuncia de l'inferior pel superior: un espai d'intervencio religiosa, de salvacio i de resurreccio. Observant els personatges femenins clau de la Comedia , en particular en el Purgatori, les proximes pagines examinaran el significat de la intercessio com a punt d'arribada en la Comedia de Dante i la representacio que fa Blake d'ella, en la qual les figures femenines, dotades de papers que sovint impliquen transicio i mediacio, uneixen la visio conjunta de l'artista i el poeta: la transmutacio del paga en valors cristians que nomes pot ocorrer en els regnes del jo en superar la dualitat.

L'extraordinària popularitat de Dante en la cultura britànica entre finals del segle XVIII i principis dels anys del segle XIX - vista a través dels ulls d'Henry Francis Cary, autor d'una traducció canònica de la Comèdia en anglès, i de William Blake, el poeta-il·lustrador de Dante per excel·lència - llança llum sobre les idees religioses, polítiques i estètiques dominants en aquest període. La comparació entre el Llucifer de Dante, una figura bestial, i la seva metamorfosi en l'heroic Satán de Milton, mostra interessants conclusions. Atès que els romàntics consideraven a Milton com un model, tant Cary com Blake entren en diàleg amb dos textos originals, la Comèdia i el Paradís Perdut, en traduir a Dante. El Satanàs de Blake és l'epítom d'una humanitat la caiguda de la qual prové d'una imaginació poètica marcida. Aquesta visió modernitza, no enterboleix però, la noció de maldat absoluta que sustenta la metafísica cristiana.

espanolEl dialogo de Blake con Dante es el resultado de la interseccion entre las formas en que la Comedia fue interpretada en Inglaterra a finales del siglo XVIII y principios del XIX y la particular lectura de Blake. El encuentro entre las palabras y las imagenes, que ha caracterizado la difusion del texto dantesco desde las ediciones ilustradas de la Comedia, ha influido tambien sin duda en las ilustraciones de Blake.Este articulo pretende investigar la genesis de la inspiracion de Blake, revisando los textos y sobre todo las ilustraciones que Blake pudo haber visto, con el fin de reconstruir el horizonte interpretativo y visual dentro del cual Blake se movio con una originalidad indiscutible. italianoIl dialogo di Blake con Dante e frutto dell’intersezione tra i modi in cui la Commedia veniva interpretata in Inghilterra tra fine Settecento e inizio Ottocento e la particolare lettura “visiva” fatta da Blake. L’incontro tra parole e immagini, che sin dalle edizioni illustrate della Commedia ha caratterizzato la diffusione del testo dantesco, ha senz’altro influenzato anche le illustrazioni di Blake.Il saggio tenta quindi indagare la genesi dell’ispirazione blakiana, passando in rassegna i testi e soprattutto le illustrazioni che Blake poteva avere visto, per ricostruire l’orizzonte interpretativo e visivo entro il quale Blake si e mosso con indiscussa originalita. EnglishThe essay focuses to investigate the genesis of Blake’s inspiration, by reviewing texts and illustrations that Blake may have seen, in order to the interpretative and visual horizon within Blake has moved with his great originality.Blake's illustrations ‘d been influenced by the ways in which Divina Commedia was interpreted in England between the late eighteenth and early nineteenth centuries, by Dante’s translations into English and by Comedy’s illustrated editions, characterizing the spread of Dante's text. catalaEl dialeg de Blake amb Dante es el resultat de la interseccio entre les formes en que la Comedia va ser interpretada a Anglaterra a la fi del segle XVIII i principis del XIX i la particular lectura de Blake. La trobada entre les paraules i les imatges, que ha caracteritzat la difusio del text dantesc des de les edicions il·lustrades de la Comedia, ha influit tambe sens dubte en les il·lustracions de Blake.Aquest article preten investigar la genesi de la inspiracio de Blake, revisant els textos i sobretot les il·lustracions que Blake va poder haver vist, amb la finalitat de reconstruir l'horitzo interpretatiu i visual dins del qual Blake es va moure amb una originalitat indiscutible.

Aquest article es centra en una figura especifica de l'adaptacio visual de la Comedia de Blake: Virgili, a qui Dante va invocar com a predecessor poetic i un model etic. Els moviments i gestos fisics del personatge en els panells de Blake suggereixen una inclusio d'aquesta versio de Virgili dins de la tradicio de les escriptures sagrades que l'autor considerava profetica. Com veurem, aixo suposa una decisio conscient per part de Blake d'abandonar els valors fonamentals i el significat mes ampli de Virgili en la Comedia original. L'article preten oferir una lectura de la versio de Blake del poeta mantua basada en les nocions de profecia que havia desenvolupat entre 1804 i 1820, en les seves il·lustracions per a les obres de John Milton i en el poema il·luminat Jerusalem , que ha de considerar-se la seva ultima i mes decisiva declaracio sobre el tema. El que sorgira no sera una perspectiva sobre el Virgili de Blake (cap lectura pot considerar-se definitiva pel que fa a Blake), sino una en la qual els gestos profetics de la figura apareixeran en tota la seva potencialitat de significat.

L’eleccio dels tres albums dantescos de Metamorfosi, una banda italiana de rock progressiu, respon a la necessitat de redescobrir un horitzo interpretatiu de la Comedia que privilegia l’actualitat sociocultural i politica italiana, pero tambe internacionals. Aquest es l’unic grup de rock italia que fins ara ha produit tres albums integrament dedicats a l’opera de Dante, un per a cada canco i en italia. L’article comenta els textos sobretot per trobar les correspondencies o diferencies respecte a la Comedia, amb la intencio de satisfer la necessitat de deixar que Dante parli amb la societat del nostre temps.

Aquest assaig tracta d'investigar la particular i sens dubte intensa relacio entre l'Infern de Dante i Kurt Cobain, cantautor de grunge, probablement el grup mes famos, Nirvana, i principal portaveu de l'anomenada Generacio X a principis dels 90 en la cultura occidental. Les pistes que condueixen al primer Cantic de Dante es poden trobar sorprenentment en tots els discos publicats per Nirvana, des de Bleach (1989) fins a In Utero (1993), revelant una interessant seccio transversal sobre la interpretacio i adaptacio de la imatgeria de Dante als Estats Units, aixi com una imatge millorada del llegat artistic de Kurt Cobain com una exploracio de la lectura de poesia per part dels joves occidentals a la fi del segle passat. Referencies precises i fatals al XIII Canto conclouen la recerca, donant tota la profunditat humana mes enlla d'aquesta interseccio entre l'era Grunge i l'Edat mitjana italiana.

Començant amb un vers en "Tangled up in Blue" de Bob Dylan que detalla dos personatges llegint un llibre de poemes d'un poeta italià sense nom del segle XIII, s'investiga la influència directa i "difusa" de Dante en el gran compositor estatunidenc, premiat amb un Nobel. Així mateix, es proposa una possible similitud narrativa intencionada entre la història que es conta en "Tangled up in Blue" i la que Francesca compta en Infern 5. Després d'explorar l'evidència sobre la influència explícita de l'obra de Dante sobre el compositor, i altres hipòtesis relacionades amb el vers d'aquesta cançó en particular, es discuteixen les fonts de la difusa influència de Dante sobre Dylan. Amb lletres sovint enigmàtiques i declaracions evasives, aquest últim punt sobre l'abundant presència de Dante en les obres literàries que sabem que Dylan va llegir, confirma el paper que Dante juga -d'una manera o una altra- en l'obra lírica de Dylan, encara que la identitat d'aquest poeta italià del segle XIII en la cançó probablement continua sent un misteri.

This paper presents an interview with Hunt Emerson about his adaptation process of Dante's Inferno, the first section of The Divine Comedy. Emerson tells his approach to Dante’s work and his vision of it when transforming the original poem into a comic story.