El presente trabajo aborda el estudio de las fortificaciones de época andalusí (siglos VIII-XI) en los distritos de Wašqa y Barbiṭāniya, al norte de la Marca Superior de al-Ándalus. Se hace un análisis de estas fortificaciones urbanas y rurales (ḥuṣūn y asentamientos campesinos) en función de los datos de las fuentes escritas árabes y latinas y de los restos arqueológicos conservados, atendiendo a su localización, estructura y técnicas constructivas.

Presentación del volumen 28.

En el present article s’hi analitzen les torres altmedievals de planta circular conegudes a les terres de Lleida, que sumen un total de 93 edificacions i es distribueixen preferentment al voltant de les seves planes, entre uns altres edificis associats de diverses formes. Moltes constituïren l’avantguarda de les fronteres andalusines de Lleida davant la irrupció carolíngia de la fi del segle viii, i d’altres deriven dels avenços comtals posteriors. Per això s’analitzen els sistemes defensius on s’integren, en sincronia amb les dades arqueològiques i la documentació d’arxiu, per tal de seqüenciar-ne les diverses obres. Els resultats són prou nítids i perfilen les avantguardes dels diversos fronts andalusins.

Aquest treball presenta els resultats preliminars de les intervencions arqueològiques a la Torre del Serrat de la Cabra d’Or (Artés, Bages), una estructura poliorcètica emmurallada datada en ús entre els segles IX i X. L’objectiu principal del present text és comprendre’n la funcionalitat en relació amb el context polític i territorial altmedieval, així com amb d’altres assentaments propers com ara el del nucli històric d’Artés (Castellbisbal). La metodologia utilitzada és eminentment el treball de camp arqueològic amb l’estudi dels materials recuperats i la seva contextualització històrica i territorial mitjançant fonts documentals i paral·lels arquitectònics. S’hi han identificat estructures murals ben conservades, indicis de treball metal·lúrgic i un notable conjunt ceràmic i faunístic associat a l’ús domèstic i culinari de l’espai en els seus darrers moments. Les restes arquitectòniques documentades i els materials mobles suggereixen una ocupació breu i intensa, amb funcions defensives i de control territorial. No obstant això, l’abandonament prematur, evidenciat per l’absència de materials posteriors al segle XI, i el silenci documental indiquen una pèrdua de protagonisme en favor del castell d’Artés. Com a conclusió, la torre s’interpreta com un instrument de reestructuració del poder local de mitjans del segle IX vinculat a la recuperació del territori per part de l’autoritat comtal. Representa un intent de reimplantar una administració sobre l’espai rural en un moment de reorganització del poder a l’alta edat mitjana.

En la parte de los Miracula Sancti Benedicti que fue redactada por André de Fleury hacia mediados del siglo XI, hay el relato de una batalla ocurrida en Torà (un pueblo de la actual comar. ca del Solsonès, en Cataluña) entre un ejército califal y una hueste cristiana. Ese texto ya ha sido destacado por los interesantes datos que ofrece sobre la realidad política de los condados catalanes a principios del siglo XI y por ser uno de los primeros testimonios en los que se ve con claridad la sacralización de la lucha contra los musulmanes. En el presente artículo, discuto la veracidad del hecho narrado y su cronología. Asimismo, analizo una hipotética relación entre las batallas de Torà y de Albesa (1003).

En el context dels projectes de recerca sobre la frontera entre al-Andalus i els comtats catalans s’ha portat a terme una lectura exhaustiva i analítica de les fonts àrabs. Mentre la prospecció i l’excavació arqueològica avançaven en el coneixement de les fortaleses principals i de les xarxes defensives a les àrees frontereres de Catalunya i de la vall de l’Ebre, les fonts àrabs han subministrat l’equip de recerca amb evidència d’un flux de ceràmica califal de luxe al castell de Castellvell.

El present article mostra l’estudi i la revisió d’un conjunt de cinc torres situades entorn de l’actual àrea del Baix Solsonès (Vallferosa, Ardèvol, Peracamps, Lloberola i Castellanes), la majoria de les quals han pogut ser analitzades d’una manera aprofundida gràcies als diferents projectes de restauració i posada en valor patrimonial que s’han desenvolupat al llarg dels darrers anys. El propòsit d’aquest text no és cap més que fer un balanç genèric sobre les principals característiques edilícies i la cronologia d’aquestes construccions. Es tracta d’un grup de fortificacions força complex, amb unes particularitats constructives i evolutives pròpies que fan de cada cas un exemple únic i, en certa manera, diferenciat dels altres. Tot i això, i com veurem, es podria arribar a evidenciar una certa tradició edilícia comuna, gairebé específica d’aquesta zona geogràfica, que es caracteritza per la utilització de materials constructius locals; murs de maçoneria de pedra i morter de calç, i uns revestiments i acabats força característics. Tanmateix, també seria cert que algunes d’aquestes torres s’allunyarien constructivament d’aquest primer grup d’edificacions i mostrarien un aparell carreuat de clara factura andalusina, fet que permetria comparar- les directament amb altres construccions i fortificacions de la Frontera Superior d’al-Àndalus. Amb tots els reptes que encara en representa la interpretació històrica, arquitectònica i funcional, a hores d’ara és indubtable que la cronologia d’aquestes torres solsonines és anterior al que s’havia considerat historiogràficament, ja que els nous estudis permeten situar-ne la construcció entre els segles VIII i X. Per tant, són anteriors a l’expansió del Comtat d’Urgell sobre la vall del riu Llobregós.

En el presente artículo se muestran algunas de las principales aportaciones realizadas en los últimos años en el ámbito del estudio de las fortificaciones altomedievales y, en particular, en el conocimiento arquitectónico y funcional de las torres. Se presta una atención especial a las contribuciones recogidas en la obra Catalunya Romànica, publicada entre los años 1984 y 1998, que constituyó una aportación notable en la investigación sobre el patrimonio fortificado catalán. En los diferentes apartados se analiza la relevancia de la localización de las fortificaciones y de su morfología, así como ciertos elementos arquitectónicos singulares. En este sentido, se destaca la presencia de ángulos romos en algunas torres y castillos construidos en torno al año 1000, así como la existencia de casos en los que una segunda torre envuelve estructuralmente a una primera, más antigua, lo que plantea interesantes hipótesis sobre la evolución constructiva de estas fortificaciones. Asimismo, se subraya la necesidad de considerar otros factores vinculados a su funcionalidad, tales como el papel estratégico en el control del territorio, ya sea de caminos o de términos jurisdiccionales. También se incide en la importancia de profundizar en el conocimiento de la vida cotidiana en el interior de los castillos medievales, un aspecto clave para comprender su uso real y su dimensión humana. Finalmente, se pone de relieve la conveniencia de incorporar el análisis del paisaje circundante a estos recintos fortificados, a fin de identificar la posible existencia de núcleos de hábitat próximos, tierras de cultivo — ya fueran de secano o de regadío— y redes viarias asociadas, lo que permite situar las fortificaciones en su contexto territorial y socioeconómico.

El Penedès va ser, durant tot el segle X, part de la frontera sobre la qual es va expandir el comtat de Barcelona, tot fent retrocedir l’àrea d’influència d’al-Àndalus. No va ser un procés lineal, sinó que va estar marcat per les relacions de força entre els diversos agents, que fluctuaren entre la guerra i la diplomàcia. El castell de Castellví de la Marca fou protagonista i escenari principal d’aquests fets, en mans al capdavall del llinatge dels Castellvell, els membres del qual foren personatges sovint molt propers als comtes, fins al punt de representar-los en ambaixades davant del califa cordovès. L’anàlisi arqueològica del castell permet proposar una seqüència que s’inicia amb la construcció d’una torre talaia com a iniciativa contra els primers avenços barcelonins, que segueix, durant el mateix segle X i els primers anys del segle XI, amb la conformació d’un castell comtal fronterer i que, finalment, acaba amb el declivi i l’abandonament de la fortificació un cop entrat el segle XII.

Este texto condensa una década de investigación y análisis arqueológico y documental sobre la génesis y la evolución de las fortificaciones islámicas en el distrito de Tortosa, el cual conforma el tercio septentrional del Šarq al-Andalus, entre Barcelona y Valencia. En primer lugar, se explora cómo las instituciones del ribāṭ y el ğihād promovieron, durante el emirato, la construcción de unos primeros espacios fortificados como expresión de una espiritualidad armada que unía defensa territorial y fervor religioso. Posteriormente, se analiza la edificación de fortalezas estatales en época califal, concebidas como puntos de recaudación fiscal y presencia militar que consolidaron la autoridad omeya en este confín de al-Andalus. Estos recintos evolucionaron posteriormente en residencias de gobernadores taifa y, posteriormente, en alcazabas que presidían refugios y poblados amurallados para las comunidades campesinas ante la ofensiva feudal. A través de estos enclaves se revela la sutil articulación entre lo sagrado y lo mundano, entre la fe, la fiscalidad y la actividad militar que definieron este paisaje de frontera.