En la societat occidental actual, creix la preocupació per la qualitat de vida dels pacients amb malalties cròniques o de llarga durada. Per avaluar adequadament l’impacte d’una patologia, cal disposar de qüestionaris específics per a aquest propòsit. Molts es generen en anglès i no sol existir-ne una versió en català. El procés d’adaptació va més enllà de la traducció. Requereix seguir uns estàndards rigorosos per garantir l’equivalència entre totes dues versions. En aquest article, revisem el procés de traducció i adaptació de dos qüestionaris per a pacients amb aneurisma de l’aorta abdominal: l’AneurysmDQoL, que avalua la qualitat de vida; i l’AneurysmTSQ, que mesura la satisfacció amb el tractament. Analitzem els principals reptes del procés de traducció i adaptació, com ara preservar l’equivalència conceptual, crear una versió comprensible i respectuosa per al pacient, evitar anglicismes, utilitzar una terminologia accessible i ajustar la cortesia per evitar preguntes invasives.

L’articolo analizza il processo di traduzione al catalano di Lampedusa beach (2003) di Lina Prosa, testo poetico e politico che racconta in prima persona la storia di una donna migrante che annega durante la traversata per raggiungere Lampedusa. Il dramma breve costituisce la prima parte della Trilogia del Naufragio (2013). A Barcellona il testo viene messo in scena per la prima volta nel 2014 presso il teatro Akadèmia, grazie alla traduzione di Anna Soler Horta e alla regia di Moisès Maicas. Tradurre per la scena implica una complessa metamorfosi interlinguistica, intersemiotica e interculturale. A partire dalla traduttologia e dagli studi teatrali, la mia indagine ha l’obiettivo di mettere in evidenza come questi tre livelli si intreccino nel caso specifico della trasposizione al catalano di Lampedusa beach a Barcellona.

Aquest article té com a objectiu l’anàlisi de les traduccions de l’obra Morte accidentale di un anarchico (1970), de Dario Fo, fetes per Guillem-Jordi Graells, tant la publicada en forma de llibre (1981) com la referent a l’adaptació televisiva (1986) que correspon molt probablement a la de la posada en escena de l’any 1981. L’estudi, que pretén situar aquestes versions catalanes en el context politicocultural en què van sorgir, evidencia les grans diferències entre totes dues versions, unes diferències marcades, no només pels mitjans de comunicació emprats (escrit/ oral), sinó també per la influència d’altres posades en escena, com en el cas de la reelaboració televisiva del 1986.

La confusió patronímica entre Reventós i Raventós ha provocat que, en l’àmbit de la traducció, Manuel Raventós Domènech hagi suplantat Manuel Reventós Bordoy (1888-1942). Amb el desig de desfer l’equívoc, el present article ressegueix i detalla l’activitat traductora de Manuel Reventós, que — duta a terme, a partir de 1906, des de l’alemany, l’anglès, el francès i l’italià i donada a conèixer en llibres i revistes— alterna textos d’economia i d’història amb obres literàries (com ara una comèdia de Shakespeare i una peça teatral de Goethe). L’accés al fons documental de la família Reventós ha permès, a més, publicar un seguit de mostres de traduccions inèdites, totes de literàries.

Este estudio diacrónico pretende dar una visión íntegra de la situación de la traducción literaria del español en Egipto y de su recepción desde la perspectiva de la Teoría de los Polisistemas. Su objetivo es estudiar los componentes del sistema literario que constituyen las traducciones, tales como el mercado editorial, los traductores, los géneros traducidos, etc., y las interrelaciones que los vinculan.

Aquest article estudia la relació entre Carme Montoriol i la poesia japonesa antiga, a partir tant de les traduccions que en va fer per al Lyceum Club com de l’obra de creació pròpia amb inspiració japonesa. Ens fixarem sobretot en la Festa de la Primavera del Lyceum Club del 1935, que estava organitzada entorn del motiu de «Les flors en la poesia japonesa», i el paper destacat de les traduccions de Montoriol en l’esdeveniment. També resseguirem la història de la poesia japonesa en la literatura catalana i de les traduccions que se n’havien fet fins al 1935 per tal de contextualitzar i valorar la importància de les traduccions de les tankes i dels haikus de Montoriol i els models de forma que en va proposar per a la literatura catalana.

There is general agreement in the burgeoning literature on the subject that translation plays a key role in minority languages, fulfilling a variety of functions, including bolstering the literary canon. This leads to a prevalent assumption that this veritable entails a dependence on translation that renders minority languages ‘weak’. Following a theoretical review of the literature and a brief presentation of the languages, this paper discusses the results of a study based on a broad-based, original dataset representative of the wide range of literature currently available in Breton and Welsh. The paper concludes that a portrayal of minority language literary systems as ‘weak’ is overly simplistic and fails to address and attempt to explain the factors underpinning the complex and often contradictory dynamics played by translation both within and between such languages.

En aquesta entrevista, el traductor, intèrpret i activista Rolando d’Alessandro conversa amb Adrià Martín Mor sobre la seva tasca com a traductor i intèrpret, bàsicament entre l’italià i el català, al llarg de més de trenta anys. A partir de la seva experiència, marcada pel compromís amb la transformació social i per la persecució per un crim que se li va atribuir als anys setanta a Itàlia, D’Alessandro reflexiona sobre els seus inicis en la traducció i interpretació en clandestinitat. També fa referència a les tensions que es generen en el terreny de l’ètica per als traductors/ intèrprets i ofereix una perspectiva imprescindible per entendre el paper de la traducció i la interpretació en el món que vindrà.

L’obra d’August Strindberg (1849-1912) a Barcelona, entre 1890 i 1936, va ser rebuda amb indiferència i incomprensió. Malgrat els esforços per donar-la a conèixer a principi del segle XX, amb traduccions i muntatges com el d’El pare (1905), Strindberg no va aconseguir l’impacte que van tenir altres dramaturgs contemporanis com Ibsen o Hauptmann. Durant el període d’entreguerres, mentre les seves obres tornaven a ser representades en diversos països d’Europa, a Catalunya predominaven les idees d’equilibri, ordre i moderació del Noucentisme, que menystenia el teatre com a gènere menor. Així, les obres de Strindberg continuaven poc representades; quan s’interpretaven, sovint eren companyies estrangeres les encarregades de dur-les a escena, amb un ressò local limitat. Aquesta situació va dificultar la consolidació de Strindberg en el panorama teatral català de l’època.

Hernández Guerrero, María José; Marín Hernández, David; Rodríguez Espinosa, Marcos (ed.)Las variedades del español en la traducción editorial y audiovisual: Políticas, tendencias y retosGranada: Comares, 2024, 468 p.ISBN 978-84-1369-579-2