Una qüestió filològica-històrica secular ha tornat a ressorgir a l'àmbit arqueològic aquest any proppassat: la de l’evolució del nom de la ciutat de Mataró. S'ha revifat un debat que arrenca des del segle xvii, i això ha estat argument i possibilitat d'interpretació de l'excavació del jaciment de Ca la Madrona. En aquest article em remeto a les opinions dels erudits per a passar, a la discussió, a fer dues anàlisis duals: la referent a la geografia i a la toponímia, i a l'onomàstica i la historia. Mitjançant l'estudi detallat, el màxim d'exhaustiu possible, puc justificar el rebuig a la idea de què Civitas Fracta signifiqués una dualitat de dominis feudals. Aquest estudi és, a més, un exemple de la necessitat de la interdisciplinareitat a fi d'assolir resultats sòlids.

L’Orient del Marroc, frontissa entre la Mauritània Tingitana i la Cesariense, mostra una urbanització romana discontínua que reflecteix estratègies polítiques i econòmiques d’adaptació a l’entorn. L’estudi proposa un marc integrat entre ecologia, política i hidràulica, aplicable a contextos de baixa monumentalitat, amb una lectura multiescala i l’ús del “triangle hidràulic” com a criteri d’ocupació i explotació del territori. Els resultats indiquen: (I) circulacions sostingudes al nord, amb Rusaddir com a node portuari; (II) control flexible i vies sense monumentalització entre Rusaddir i Numerus Syrorum; (III) un hiatus al sud dels horsts. L’aportació principal és una síntesi que redefineix l’Orient del Marroc com a espai de pas governable dins el sistema provincial romà.

The Loner from Barcelona: A Semitics Scholar in Franco Spain, 1960–61, by Thomas F. Glick, offers a highly valuable autobiographical account of his stay at the University of Barcelona during the academic year 1960–1961, in the midst of the Franco dictatorship. Combining personal memory with historiographical reflection, the text reconstructs the academic, cultural, and human environment of the Department of Semitic Philology at a key moment of cautious intellectual reopening. Drawn to the figure of Josep Maria Millàs Vallicrosa, Glick came to Barcelona to study Arabic and Hebrew and to deepen his interest in the medieval history of science, within the framework of the “expanded humanism” promoted by George Sarton, whose ideas Millàs championed in Spain. The narrative highlights Millàs’s central role as a teacher and as the architect of an academic tradition that integrated philology, history of science, and the comparative study of Arabic and Hebrew cultures, alongside figures such as Joan Vernet, David Romano, and other prominent members of the Barcelona semitistic milieu. The text also provides a rich human dimension: Glick’s experience as a foreign student, his learning of Catalan under restrictive political conditions, his daily itineraries through historic Barcelona, and his early integration into international scholarly networks. These experiences are framed through the metaphor of the riḥla fī ṭalab al-ʿilm, the journey in search of knowledge, which situates this period as the starting point of a long and influential intellectual career. The presentation by Miquel Forcada places the text within the broader historiography of the history of science and underscores its value as a tribute to the University of Barcelona during the late Franco period and to a generation of scholars who sustained rigorous research under adverse conditions. The text thus emerges not only as a personal memoir but also as a significant contribution to understanding the continuity and renewal of Semitic studies and the history of science in the Hispanic world.

L’articolo ricostruisce la figura di Frei Manuel do Cenáculo Vilas Boas (1724–1814), vescovo illuminista portoghese, attraverso i suoi manoscritti, le raccolte epigrafiche e archeologiche e una fitta rete di corrispondenze con eruditi europei come Francisco Pérez Bayer, Frei Vicente Salgado, José Cornide e il Conte di Lumiares. Si analizza in particolare il manoscritto della Academia das Ciências de Lisboa (Série Vermelha 730) e il ruolo di Cenáculo nella promozione della ricerca epigrafica in Portogallo, nella fondazione di biblioteche e musei e nel sostegno a scavi a Sines, Tróia e Ourique. La seconda parte (Baratta) esamina il manoscritto Antiguid(ade)s de Villajoyosa Gomilla y Cartagena, che raccoglie iscrizioni e reperti di varie località iberiche e ne propone una datazione tra fine Settecento e inizi Ottocento, evidenziando anche tre pezzi oggi nella Biblioteca Nacional de Portugal. Nel complesso, lo studio mostra come Cenáculo e il suo ambiente abbiano contribuito in modo decisivo alla formazione dell’epigrafia e dell’antiquaria portoghese del XVIII secolo, in dialogo costante con gli studi spagnoli e europei.

De la ciutat de Siracusa, colònia de la dòria Corint, se’ns han conservat inscripcions d’època arcaica que demostren que la ciutat utilitzà un alfabet diferent del de la seva metròpoli. En aquest estudi exposem les característiques d’aquestes escriptures i descrivim l’evolució de l’alfabet a Siracusa a partir de les inscripcions més antigues, així com analitzem els possibles motius pels quals tingué lloc aquest canvi.

La Periègesi de Pausànias s’ha d’entendre com una obra literàriament complexa i en connexió amb les tendències estètiques de la seva època. El present article mira de mostrar com al llibre VIIè, on el narrador ens situa a l’àrea de Patra, el discurs historiogràfic integra diversos relats de signe eròtic. En analitzar-los advertim l’ús per part de Pausànias dels mateixos tòpics i la mateixa fraseologia emprats per la novel.lística contemporània. La concentració dels relats al llibre setè ha de respondre a una estratègia narrativa que en faci el signe d’una característica del marc geogràfic. Altrament dit, els personatges de les històries d’amor actuen com a evocadors d’una simbologia.

A partir del buidatge i l’anàlisi dels passatges que contenen noms d’arbres forestals en el corpus del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, estudiem les innovacions lèxiques que presenta aquest camp semàntic, això és, els termes catalans i les seves llatinitzacions amb formes més o menys properes a les romàniques. De les veus catalanes el corpus en permet avançar les dates de primera aparició documentades en les principals obres lexicogràfiques de la llengua catalana. Finalment, a partir de formes llatines o llatinitzades, hem pogut constatar la presència de dues veus catalanes que més endavant van deixar d’emprar-se i quedaren reduïdes, per tant, al lèxic del català medieval preliterari, un estadi de la llengua catalana que el nostre corpus també permet conèixer.

El nom d 'Antoni Gonzlez Senmart -Chacho-(1948-2024), faltat el darrer dia de mar, est indissolublement lligat a la histria de la vida universitria tarragonina dels darrers temps.En el futur, no es podr parlar del desenvolupament del campus del Camp de Tarragona -primer, com a part de la Universitat de Barcelona (UB) i, posteriorment, ja com a instituci independent amb el nom d'Universitat Rovira i Virgili (URV)-sense haver de citar forosament el nom d'aquest illustre professor de Filologia Grega. 1 Gonzlez Senmart havia nascut a Barcelona l'any 1948; desprs de cursar els estudis de Secundria, complet la carrera de Filosofia i Lletres, en la secci de Filologia Clssica (1966-1970), a la UB. 2 En els anys barcelonins, estigu estretament vinculat a Josep Alsina Clota , catedrtic de Filologia Grega a la nostra instituci, de qui va fer una sentida semblana en l'homenatge promogut per la revista Anthropos del 1986; 3 sota la direcci de l'hellenista ripollenc, Gonzlez Senmart realitz la memria de llicenciatura, presentada l'any 1971, que constitua un estudi dels plantejaments teolgics d'un passatge del Crtil de Plat (en concret, del denominat apartat etimolgic).4 Tamb sota la direcci del doctor Alsina, Gonzlez Senmart va presentar la tesi doctoral, titulada La poesa de Nono de Panpolis (Las Dionisacas y su autor) i defensada l'any 1977 tamb a la universitat barcelonina: 5 aquesta dissertaci, com molts dels seus primers articles cientfics, estava dedicada als Dionysiaca, un poema mitolgic en honor del du Dions, obra de Nonnos de Panpolis, un autor d'poca tardana relativament desconegut que persegu l'hellenista al llarg de la vida.1 A banda de protagonista privilegiat, Gonzlez Senmart tamb ha estat cronista excepcional de tots els canvis histrics que va viure.Vegeu, per exemple,

Información del artículo David García López, Diana Gorostidi Pi, Plinio el Viejo, Historia Natural. Escritos sobre artes. Madrid 2023. Alianza Editorial. Colección Alianza Forma. ISBN: 978-84-1148-479-4. 352 pp.

Existe entre los historiadores un consenso generalizado en que el advenimiento de la democracia griega se dio a partir de la transformación de las prácticas y el espacio plebiscitarios del período arcaico en una configuración más estable y lógico-jurídica del oficio y de la ley que tiene lugar en la Atenas clásica. Estas dinámicas asamblearias constituyen uno de los pilares fundamentales de la narrativa homérica, lo que ha sugerido que la Ilíada y la Odisea expresan la mentalidad igualitaria y protodemocrática griega. Sin embargo, se ha sostenido que el pueblo conlleva una atenuada injerencia política, en tanto que solo condiciona exiguamente o, a lo sumo, sirve como un órgano consultivo. Este artículo analiza el abordaje filosófico-político de los problemas presentados en los poemas homéricos en torno a una concepción democrática del ejercicio soberano. Se pretende mostrar el planteo y posicionamiento de la épica homérica en torno al poder democrático no tanto desde una perspectiva ideológica, sino más bien desde mirada problematizante. Esto es: puede advertirse en los poemas un intento de reflexión filosófico-política por parte del poeta sobre la relevancia, los alcances, los límites y las tensiones que presentan las prácticas políticas y sociales que pueden denominarse “democráticas”.