Morphological Complexity and Prosodic Minimality

Abstract

Interlingüísticament s’ha constatat sovint que tant els mots com els morfemes prosòdics exigeixen ser mínimament bimoraics o bisil·làbics. A partir del treball de McCarthy i Prince (1986) s’argüeix que aquests efectes de minimitat es deriven de la jerarquia prosòdica. S’estipula que el morfema en qüestió ha de ser un mot prosòdic i que ha de dominar un peu accentuat, i així s’imposa automàticament el requisit de minimitat bimoraica o bisil·làbica. En aquest treball demostro, a partir de la reanàlisi de la reduplicació en aixininca campa, que la teoria de la minimitat basada en la jerarquia prosòdica és inadequada. Provo, en canvi, que les condicions de minimitat morfològica s’expliquen millor com una forma d’asimetria dependent del nucli (Dresher i van der Hulst 1998). Els morfemes nuclears es destaquen amb una estructura prosòdica més complexa, que reflecteix l’estructura morfològica complexa que els caracteritza. Aquesta interpretació alternativa no sols ofereix una explicació unitària dels efectes de minimitat de l’aixininca campa sinó que també soluciona els problemes que crea l’anàlisi de McCarthy i Prince (1993, 1995).